PARLAR PER PARLAR?

Començo a estar una mica cansada de tot plegat. Pot ser sí que ha arribat el moment de col·locar les cartes a sobre de la taula i mirar-les sense perdre detall. No acostumo a escriure en català, i no perquè no en sàpiga sinó per una qüestió ben pràctica o millor dit, perquè el meu cervell acostuma a pensar en castellà quan estic a la intimitat.

Pertanyo al grup de persones que vem començar a parlar el català tard, a l’escola l’estudiava català només a l’assignatura. Suposo que això depenia molt de cada escola, quin tipus d’ensenyament volia oferir, o s’atrevia a oferir. El cas és, que als 18 anys el meu nivell de català era pèssim i no m’agradava gens viure amb la sensació que no podia comunicar-me amb un idioma que era del país on jo estava vivint. De fet visc a Catalunya des de que tenia 2 anys i aviat faré els 42 això vol dir que sóc Catalana des de fa 40 anys.

La llengua d’un país és el seu actiu més apreciat, el fet de d’aprendre l’idioma és una mostra de respecte i no és possible que es vulgui qüestionar aquest fet. Si la meva vida m’hagués portat a Itàlia jo parlaria l’italià, si hagués viscut a alemanya parlaria l’Alemany, però visc a Catalunya i per tant la meva elecció ha estat la de parlar, escriure i conèixer l’idioma del país. El català és l’idioma en el que he decidit educar als meus fills, quan els consolo si estan malalts, quan els acarono, quan els tinc que renyar ho faig amb la llengua que per naixement és la seva i per tant, part de la seva identitat.

Quan sento que ataquen el Català, m’estan atacant a mi i als meus fills, perquè molts pares estem educant a les futures generacions pensant que ho fem amb llibertat, expliquem als nostres fills, que sempre podran triar l’idioma en el que adreçar-se als altres. Però quan sentim comentaris que venen de fora, costa molt explicar que només ho diuen per desconeixement. Però quan venen de casa nostra, el desconeixement deixa de ser una excusa.

No m’agrada que s’intenti qüestionar el Català, no m’agrada que l’idioma es converteixi en moneda de canvi dels polítics, i no m’agrada que els radicals manipulin la informació fins al punt que la realitat deixa de tenir importància.

El que fa que un país sigui especial, no és el seu idioma, o les seves costums, el que fa diferent als països és la seva gent, i som nosaltres els que hem de mantenir l’equilibri i no permetre que ningú ens digui en quin idioma hem de parlar quan estem a casa nostra, Catalunya.

Soy libre para elegir mis palabras y sóc lliure per triar l'idioma en el que les vull pronunciar.